Lluc Mayol i La Figuera: Suar iogurt, carbó, greix i tinta [Ser sense ser-hi]

8 de novembre – 20 de desembre. Obertura diumenge 8 de novembre a les 12h
Horaris: de dimarts a dissabte de 19 a 20:30h / dissabtes de 12h a 14h i de 19h a 20:30h i diumenges de 12 a 14h.

‘Suar iogurt, carbó, greix i tinta’ – A càrrec de Lluc Mayol i La Figuera*

Aquesta exposició és una publicació. Aquesta publicació és un procés de mediació excèntric que s’activa més enllà de l’espai de la Capella. Aquest procés de mediació és un dispositiu d’edició experimental. Aquesta edició és, o es confon, amb la mateixa producció d’una publicació. Aquesta publicació, seran dues publicacions, o més. Aquestes publicacions són una exposició.

El cicle proposat per nyamnyam és un dispositiu que, com el mateix títol evoca, actua en dues capes prou diferenciades que en alguns moments se superposen: Ser i no ser-hi. No es tracta d’un binomi ni tan sols d’una tensió, el ser i el no ser-hi existeixen l’un i l’altre i a voltes funcionen de manera dissociada, a voltes es miren de reüll i a voltes se superposen i generen un nou ser.

No és cert que els artistes, o els comissaris, no hi siguin ni mai ni poc ni massa. No és cert que tot allò que passa lluny, o fora, de l’espai de l’espai expositiu no estigui present en la mateixa sala d’exposicions. Però és evident que hi ha moltes coses valuoses que en queden fora. Molt del que passa abans, durant i després de l’exposició s’esfuma, o pren forma en altres llocs remots que probablement mai podrem tornar a enllaçar amb l’exposició.

L’exposició, com un ser[-hi] concret i viu, es conforma del no ser que s’esmuny en les memòries, les converses, les vivències, els textos, les notes, els dispositius digitals, les xarxes, etc. És la forma en com es relacionen les diverses capes, les diverses dimensions d’aquest dispositiu. L’exposició com a un espai de possibilitats dins i fora de l’espai. Sovint lluny, molt lluny: Mieres, Grècia, Madrid, Barcelona, València… i alhora el desig de generar connexions properes, esdevenir teixit, generar un espai comú.

Ariadna m’escriu un correu electrònic i em diu que Rosana li ha escrit, en un altre missatge, que parlant amb Aris deien que “estuvimos comentando el otro día sobre el ciclo y decíamos que es muy interesante, porque es todo el rato como un intento de… de hacer yogur, de hacer carbón… eso crea unas expectativas que te hacen engancharte al proceso y al momento. Es algo que está siempre en POTENCIAL… en donde cabe todo, las pruebas, los errores, las relaciones. Vamos algo que se mantiene vivo aunque puede no estarlo!”. Cap d’elles sap que jo posaré aquesta frase en aquest text. Cap d’elles sap, encara, com d’important ha estat per a mi aquesta frase, pel que diu i per com ha arribat fins a aquest text.

Luz, asseguda a la taula del porxo que fa de cuina menjador exterior al mas nyamnyam, recorda en veu alta la peça de Dora García titulada Narrativa instantània en la que situa un performer en una sala d’exposicions que, discretament, anota en un ordinador les reaccions dels visitats de la sala. Aquestes anotacions es projecten en la mateixa sala enfrontant als visitants a un relat de les seves pròpies accions. Ho recorda moments després que Àlex i Èlia ens haguessin explicat el resultat del seu procés de treball compartit que hauria d’esdevenir la seva proposta expositiva per aquest cicle. No recordo la relació entre la peça de Dora García i el projecte explicat pels dos joves artistes amb qui comparteixo aquest cicle. Però si recordo que vaig pensar que jo no he vist mai aquesta peça exposada, que la coneixia per haver-ne llegit algunes descripcions en una altra publicació, probablement escrita per la mateixa autora. Jo mai he estat a la sala d’exposicions en la que el perfomer anotava discretament les reaccions dels visitants. I tu, probablement mai has estat al Mas nyamnyam, ni saps qui és la Luz.

Fernando em col·loca amb cura els auriculars, en manipula els comandaments i em dirigeix una mirada d’aprovació. “Se sent bé?”, diuen els seus ulls. Assenteixo amb el cap. Escolto la seva veu clara i càlida i em guia per la capella. El meu cos pràcticament no es mou, però jo, acompanyat per la veu de Fer, viatjo lluny. Tanco els ull i ja no sóc allí. Sent-hi completament. Un piano toca un vals. Quan la cançó acaba la veu de Fernando torna i em diu: “Si miras ahora por la puerta principal verás la calle Jaume Huguet (…) Fuera hay otros bancos de piedra, unas macetas de hierro con plantas tropicales, un quiosco, una óptica y el portal de un edificio. La gente que vive en él, cuando sale, nunca mira mira dentro de la capilla.”. En aquell moment torno de cop i volta. Obro els ulls i dirigeixo la mirada al portal amb l’esperança que l’atzar faci que en aquell precís moment s’obri la porta i en surti algun veí. La porta no s’obre. No surt cap veí del portal de davant de la capella. Ningú mira cap a dins de la capella.

Durant tot el temps d’obertura d’aquesta exposició, es produirà insitu la publicació del projecte. 

*La Figuera és un col·lectiu valencià composat per Teresa Mata, Lluc Mayol i Alba Oller.

Aquesta exposició, és la quarta i última del cicle ‘Ser sense ser-hi’ a cura de nyamnyam, amb la participació de Rosanayaris, Fernando Gandasegui, Èlia Bagó + Alex Solé, i Lluc Mayol + La Figuera, durant aquest any 2020:

“La capella com a punt de trobada. La capella com una gran taula. La capella com a infraestructura col·lectiva. On són els bancs de la capella? Crear un dispositiu de suport i retroalimentació. Un lloc per a deixar anar el pes, el cos, apareixent així el que està viu – visible o invisible – en forma humana, d’espora, o altres. La capella obra cada dia de 19h a 21h. Prime time a la capella. Exposicions performatives i adaptatives per força.”

Ser sense ser-hi perquè hi hagi altres possibilitats d’habitar més enllà de ser-hi (nosaltres). (+ INFO)

 

Aquesta entrada es va publicar en 2020, Blog, Exposicions. Bookmark el permalink.Tant els comentaris com els trackbacks estàn tancats.