19 de setembre – 1 de novembre. Inauguració 19 de setembre a la 13h Horaris: de dimarts a dissabte de 19 a 21h / dissabtes de 12h a 14h i de 19h a 21h i diumenges de 12 a 14h.
SIMILAR TO GREIX. La fe de les formigues fa el formiguer.
L’últim episodi de pesta negra registrat a Catalunya esdevenia a l’últim quart del segle XVI. La ferotge malaltia pujava des de terres valencianes ensarronant la salut dels que la contreien i submergint-los en el somni etern. Les gents del moment, per tal de protegir-se de tan dolorós final, s’encomanaven a Sant Roc, protector dels empestats. És just en aquest moment que es construeix la capella -part de l’hospital- extramurs de la ciutat de Valls.
L’edifici neoclàssic que ara veiem és fruit d’una reforma portada a terme l’any 1786. Aquest gest restaurador va implicar tapar l’estil medieval popular, amagant els gestos ignots de l’època en què es va construir. Com a bon edifici eclesiàstic, s’ha de menester que a cada reforma es torni a sacralitzar l’espai de manera que l’Esperit Sant sàpiga on fer niu i pugui reposar les seves nívies ales. Aquestes resacralitzacions eren usades per tal que la comunitat religiosa absorbís els canvis i tendències formals arquitectòniques de cada moment.
La capella de Sant Roc mai va ser un espai de culte principal de la ciutat de Valls. Més aviat era un lloc de refugi marginal pels malalts i els familiars, mantenint així el vincle directe amb l’hospital. Val a dir que les capelles dedicades a Sant Roc són les que més abunden en número al voltant del món. El nostre sant protagonista, l’anomenat “Impeste patronum”, té espais de culte per allà on, tant malaltia com fe cristiana, han passat.
Si som capaces de contemplar l’espai, respirar-lo, mesurar-lo i narrar la seva història és gràcies a uns gestos, que repetits assíduament modelen tant el que percebem com la nostra manera de percebre-ho:
El gest serà l’os que abans era un cos.
Ara sense greix, sec, dur.
Se’ns escapa el que ens rellisca, els gestos tous que no deixen marca.
La mestressa que amb cura neteja la plata del canelobre perquè aquest torni a brillar.
L’espelma no crema sense oxigen i tampoc brilla sense foscor.
El combustible crema i desapareix, però no deixa rastre.
Quanta gent hi cabia dins la capella? Quanta gent va morir dins l’hospital?
Tot es repeteix i s’alimenta, hi ha coses que perduren a mercè de tot el que s’ha esborrat.
Les formigues mengen el que ens sobra i excaven imperis sota els nostres peus.
S’alimenten de les nostres deixalles per configurar el seu món dur i ple de regles, on no té cabuda cap gest descompassat. Al formiguer tot circula d’una boca a una altra per tal de completar el seu objectiu expansionista. No hi ha derrota. Només treball. Les mandíbules s’obren i es tanquen, s’exerciten movent ous, llavors i cadàvers d’estança a estança dins la fortalesa sorrosa. El moviment perpetu d’una estructura social que el nostre enteniment pot comprendre però que se’ns escapa a la vista.
El moviment etern, com mirar una flama titubejar o una baldufa girar. Sabem que la temporalitat d’aquestes esdeveniments és finita però durant uns instants ens engoleix i perdem la noció d’allò que és narrat pel temps tal com el coneixem. Deixant que se’ns esborroni la mirada podem veure com el temps i els espais interseccionen entre ells. Les capes de coneixement i esdeveniments que jauen sota els nostres peus i sobre els nostres caps. Ens travessa i ho travessem.
Una baldufa que llisca sobre el terra greixos. L’atac dur creat per la mecanització i el gest adust circula fent voltes com un huracà cap a nosaltres passant per sobre de tot allò tou i descartable. Només desfent-nos d’una part de la història podem narrar-la. Però només recuperant els fragments no explicats podem arribar a algun lloc.
Aquesta exposició, és la tercera del cicle ‘Ser sense ser-hi’ a cura de nyamnyam, amb la participació de Rosanayaris, Fernando Gandasegui, Èlia Bagó + Alex Solé, i Lluc Mayol durant aquest any 2020:
La capella com a punt de trobada. La capella com una gran taula. La capella com a infraestructura col·lectiva. On són els bancs de la capella? Crear un dispositiu de suport i retroalimentació. Un lloc per a deixar anar el pes, el cos, apareixent així el que està viu – visible o invisible – en forma humana, d’espora, o altres. La capella obra cada dia de 19h a 21h. Prime time a la capella. Exposicions performatives i adaptatives per força.
Ser sense ser-hi perquè hi hagi altres possibilitats d’habitar més enllà de ser-hi (nosaltres). (+ INFO)
This entry was posted in 2020, Blog, Exhibitions. Bookmark the permalink. Both comments and trackbacks are currently closed.
Èlia Bagó i Alex Solé: SIMILAR TO GREIX [Ser sense ser-hi]
19 de setembre – 1 de novembre. Inauguració 19 de setembre a la 13h
Horaris: de dimarts a dissabte de 19 a 21h / dissabtes de 12h a 14h i de 19h a 21h i diumenges de 12 a 14h.
SIMILAR TO GREIX. La fe de les formigues fa el formiguer.
L’últim episodi de pesta negra registrat a Catalunya esdevenia a l’últim quart del segle XVI. La ferotge malaltia pujava des de terres valencianes ensarronant la salut dels que la contreien i submergint-los en el somni etern. Les gents del moment, per tal de protegir-se de tan dolorós final, s’encomanaven a Sant Roc, protector dels empestats. És just en aquest moment que es construeix la capella -part de l’hospital- extramurs de la ciutat de Valls.
L’edifici neoclàssic que ara veiem és fruit d’una reforma portada a terme l’any 1786. Aquest gest restaurador va implicar tapar l’estil medieval popular, amagant els gestos ignots de l’època en què es va construir. Com a bon edifici eclesiàstic, s’ha de menester que a cada reforma es torni a sacralitzar l’espai de manera que l’Esperit Sant sàpiga on fer niu i pugui reposar les seves nívies ales. Aquestes resacralitzacions eren usades per tal que la comunitat religiosa absorbís els canvis i tendències formals arquitectòniques de cada moment.
La capella de Sant Roc mai va ser un espai de culte principal de la ciutat de Valls. Més aviat era un lloc de refugi marginal pels malalts i els familiars, mantenint així el vincle directe amb l’hospital. Val a dir que les capelles dedicades a Sant Roc són les que més abunden en número al voltant del món. El nostre sant protagonista, l’anomenat “Impeste patronum”, té espais de culte per allà on, tant malaltia com fe cristiana, han passat.
Si som capaces de contemplar l’espai, respirar-lo, mesurar-lo i narrar la seva història és gràcies a uns gestos, que repetits assíduament modelen tant el que percebem com la nostra manera de percebre-ho:
El gest serà l’os que abans era un cos.
Ara sense greix, sec, dur.
Se’ns escapa el que ens rellisca, els gestos tous que no deixen marca.
La mestressa que amb cura neteja la plata del canelobre perquè aquest torni a brillar.
L’espelma no crema sense oxigen i tampoc brilla sense foscor.
El combustible crema i desapareix, però no deixa rastre.
Quanta gent hi cabia dins la capella? Quanta gent va morir dins l’hospital?
Tot es repeteix i s’alimenta, hi ha coses que perduren a mercè de tot el que s’ha esborrat.
Les formigues mengen el que ens sobra i excaven imperis sota els nostres peus.
S’alimenten de les nostres deixalles per configurar el seu món dur i ple de regles, on no té cabuda cap gest descompassat. Al formiguer tot circula d’una boca a una altra per tal de completar el seu objectiu expansionista. No hi ha derrota. Només treball. Les mandíbules s’obren i es tanquen, s’exerciten movent ous, llavors i cadàvers d’estança a estança dins la fortalesa sorrosa. El moviment perpetu d’una estructura social que el nostre enteniment pot comprendre però que se’ns escapa a la vista.
El moviment etern, com mirar una flama titubejar o una baldufa girar. Sabem que la temporalitat d’aquestes esdeveniments és finita però durant uns instants ens engoleix i perdem la noció d’allò que és narrat pel temps tal com el coneixem. Deixant que se’ns esborroni la mirada podem veure com el temps i els espais interseccionen entre ells. Les capes de coneixement i esdeveniments que jauen sota els nostres peus i sobre els nostres caps. Ens travessa i ho travessem.
Una baldufa que llisca sobre el terra greixos. L’atac dur creat per la mecanització i el gest adust circula fent voltes com un huracà cap a nosaltres passant per sobre de tot allò tou i descartable. Només desfent-nos d’una part de la història podem narrar-la. Però només recuperant els fragments no explicats podem arribar a algun lloc.
Aquesta exposició, és la tercera del cicle ‘Ser sense ser-hi’ a cura de nyamnyam, amb la participació de Rosanayaris, Fernando Gandasegui, Èlia Bagó + Alex Solé, i Lluc Mayol durant aquest any 2020:
La capella com a punt de trobada. La capella com una gran taula. La capella com a infraestructura col·lectiva. On són els bancs de la capella? Crear un dispositiu de suport i retroalimentació. Un lloc per a deixar anar el pes, el cos, apareixent així el que està viu – visible o invisible – en forma humana, d’espora, o altres. La capella obra cada dia de 19h a 21h. Prime time a la capella. Exposicions performatives i adaptatives per força.