La pintura de Jan Monclús regira idees sobre la transcendència estètica de l’art, la sofisticació tècnica de la pintura o la figura mítica de l’artista que treballa un espai en blanc. Als antípodes d’aquesta idealització, per a ell l’artista és qui sap perdre i fracassar abans que res, fracassant cada vegada millor seguint el rastre contradictori de Samuel Beckett. I “perdre” és l’objectiu primordial del perdedor, metàfora de la figura de l’artista. Alhora, aquesta contrarietat és la seva oportunitat: Continuar, malgrat tot, encara que no hi hagi “res a dir”.
L’artista que pinta l’absis de Sant Roc forma part d’una generació que manté el pols amb el llegat patrimonial de la pintura, revalidant la figura de l’artista com un antiheroi i la necessitat de pintar com a patologia de l’estètica contemporània. Són artistes il·lustrats i també indolents, l’humor pessimista els hi serveix per aconseguir la distància crítica necessària i sobreviure.
Perdre abans que res / Full de sala
Perdre abans que res
Jan Monclús
La pintura de Jan Monclús regira idees sobre la transcendència estètica de l’art, la sofisticació tècnica de la pintura o la figura mítica de l’artista que treballa un espai en blanc. Als antípodes d’aquesta idealització, per a ell l’artista és qui sap perdre i fracassar abans que res, fracassant cada vegada millor seguint el rastre contradictori de Samuel Beckett. I “perdre” és l’objectiu primordial del perdedor, metàfora de la figura de l’artista. Alhora, aquesta contrarietat és la seva oportunitat: Continuar, malgrat tot, encara que no hi hagi “res a dir”.
L’artista que pinta l’absis de Sant Roc forma part d’una generació que manté el pols amb el llegat patrimonial de la pintura, revalidant la figura de l’artista com un antiheroi i la necessitat de pintar com a patologia de l’estètica contemporània. Són artistes il·lustrats i també indolents, l’humor pessimista els hi serveix per aconseguir la distància crítica necessària i sobreviure.
Text complet aquí