Dèria és una “idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa” (Diccionari de la Llengua Catalana). Paraules com fixació, obsessió, o mania s’hi aproximen, però no funcionen com a sinònims, ja que els seus punts de contacte són contingents. En la seva globalitat, Dèria és també persistència, perseverança, voluntat, repetició. Un mot que captura una idea complexa, i no perquè sigui difícil comprendre-la, sinó per la diversitat motivacions humanes que conté, -i que podem sentir pròpies.
Tots podem tenir (o tenim) alguna dèria. Considerant aquesta multiplicitat, Dèria a la Capella de Sant Roc s’articula com una aproximació als universos més personals dels artistes que composen el cicle. Un viatge a la intimitat, -metòdica, maniàtica, col·leccionista, utòpica-; que en qualsevol cas, queda oberta, recorrent un camí des de l’àmbit més privat vers al públic. Posant l’atenció tant al procés personal com al per què (si n’hi ha) d’aquestes dèries, busquem una consecució –perceptible, material- de les tensions intrínseques en una idea.
Així que aquí, si entenem dèria com a obsessió, aquesta serà creativa; si és mania, aquesta serà positiva; si ho fem com a mètode, aquest serà únic. La fidelitat a les nostres idees és el que ens configura avui dia com a éssers independents i lliurepensadors. Seguir les pròpies dèries és ser genuí, posseir un statement.
En un context social i polític on el més perceptible és el procés d’estandarització i homogeneïtzació, i on la suspensió de les certeses i la fragilitat d’allò segur s’han convertit en norma, l’existència de la convicció, per personal que sigui, esdevé seductora excepció.
Copsar la força de tot impuls, alimentar-la, fer-la gran. Posar en valor l’especificitat radical, lliure de paràmetres i codis preestablerts, fidel a uns valors molt personals que només responen a lleis internes. Dèria és una celebració lliure de complexes del desig i de l’obsessió, però també de la continuïtat i la persistència.
Artistes participants: Anna Dot, Enric Farrés i Duran, Pep Vidal, Ciprian Homorodean, Laura F. Gibellini, Regina de Miguel
Aquesta entrada es va publicar en 2015-2016, Blog, Exposicions. Bookmark el permalink.Tant els comentaris com els trackbacks estàn tancats.
Dèria (sobre el cicle)
Dèria és una “idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa” (Diccionari de la Llengua Catalana). Paraules com fixació, obsessió, o mania s’hi aproximen, però no funcionen com a sinònims, ja que els seus punts de contacte són contingents. En la seva globalitat, Dèria és també persistència, perseverança, voluntat, repetició. Un mot que captura una idea complexa, i no perquè sigui difícil comprendre-la, sinó per la diversitat motivacions humanes que conté, -i que podem sentir pròpies.
Tots podem tenir (o tenim) alguna dèria. Considerant aquesta multiplicitat, Dèria a la Capella de Sant Roc s’articula com una aproximació als universos més personals dels artistes que composen el cicle. Un viatge a la intimitat, -metòdica, maniàtica, col·leccionista, utòpica-; que en qualsevol cas, queda oberta, recorrent un camí des de l’àmbit més privat vers al públic. Posant l’atenció tant al procés personal com al per què (si n’hi ha) d’aquestes dèries, busquem una consecució –perceptible, material- de les tensions intrínseques en una idea.
Així que aquí, si entenem dèria com a obsessió, aquesta serà creativa; si és mania, aquesta serà positiva; si ho fem com a mètode, aquest serà únic. La fidelitat a les nostres idees és el que ens configura avui dia com a éssers independents i lliurepensadors. Seguir les pròpies dèries és ser genuí, posseir un statement.
En un context social i polític on el més perceptible és el procés d’estandarització i homogeneïtzació, i on la suspensió de les certeses i la fragilitat d’allò segur s’han convertit en norma, l’existència de la convicció, per personal que sigui, esdevé seductora excepció.
Copsar la força de tot impuls, alimentar-la, fer-la gran. Posar en valor l’especificitat radical, lliure de paràmetres i codis preestablerts, fidel a uns valors molt personals que només responen a lleis internes. Dèria és una celebració lliure de complexes del desig i de l’obsessió, però també de la continuïtat i la persistència.
Artistes participants: Anna Dot, Enric Farrés i Duran, Pep Vidal, Ciprian Homorodean, Laura F. Gibellini, Regina de Miguel