Ciprian Homorodean

A “Décor: A Conquest”, Marcel Broodthaers va concebre per a la inauguració de l’Institut d’Art Contemporani de Londres (ICA), l’any 1975, una peça-exposició amb la qual l’artista belga fixaria definitivament el potencial de la instal·lació i l’ús de l’objecte com a vehicle i subjecte de narrativitat. La peça es composa de dues sales moblades, l’una dedicada al segle XIX, i l’altra al s.XX. A les dues, una instal·lació de mobles de cada època s’acompanyen d’un conjunt d’armes també de l’època. La instal·lació, que ha esdevingut una peça clau de l’art contemporani, encerta a explorar la tensió entre les idees de confort i interioritat amb la de guerra i conflicte a través dels objectes.

Influït per aquesta tensió (confort-conflicte) que Broodthaers apuntà a “Décor”, Ciprian Homorodean porta amb Llar dolça llar a la Capella de Sant Roc una dèria que podríem considerar universal (la idea d’habitatge, la seguretat domèstica, la llar) però que l’artista complexitza i porta més enllà, mostrant-la des d’una subjectivitat directe, franca i afilada, que beu de les seves obsessions personals, així com de la seva trajectòria vital i artística.

D’una banda, Homorodean planteja la precarietat associada a l’artista contemporani, per al qual el treball en art es troba en un estatut ambigu. Sobrevingudes la funció més “noble” (cosa mentale) de l’art per passar a ser pura mercaderia, o traspassada la seva funció simbòlica i pedagògica per passar a ser moneda de canvi i inversió, l’artista actual es troba imbricat en una situació de fràgil equilibri. “El mercat desafia constantment l’estatus de l’art com a creació de l’esperit” (Homorodean), i en aquestes, l’artista es veu abocat a viure entre la producció simbòlica i el concepte i el producte decoratiu, difícilment traslladable a una posició d’estabilitat econòmica. Aquesta qüestió, la de la precarietat de l’artista, és una constant en la seva obra, fixació que ha anat evolucionant fins al seu treball més actual.

D’aquesta manera, i tenint en compte el potencial de l’art com element decoratiu -i per tant els seus vincles amb el disseny-, Homorodean començà a treballar amb el que ell anomena “l’escultura amb propòsit”. Aquesta investigació, que ha combinat amb diverses exposicions a Dublin Contemporary (2011), Bucharest Biennale (2006 i 2012) o la Biennal de Jafre VII (2015), entre d’altres, l’ha portat a dedicar-se paulatinament a la fabricació de mobles, primer per a casa seva, com una solució pràctica, per després passar a la fabricació de mobles per altres persones. Utilitzant materials reciclats, majoritàriament palets que trobava al carrer, va construir al seu pis buit el que es podria considerar una llar. Les peces que podem veure a l’exposició són part d’aquest procés experimental, combinant creació artística i treball, o amb altres paraules, procés creatiu i activitat laboral.

D’altra banda, Homorodean s’interessa per la condició de l’immigrant, ja que fa anys que viu i treballa fora del seu país d’origen, Romania. Ubicat a Barcelona des de l’any 2012, la seva constant recerca d’un espai particular al qual poder anomenar llar, no només una localitat física, sinó un lloc al món, influeix també en la gènesis de Llar dolça llar.

A més a més, el lloc de l’exposició, la Capella dessacralitzada de Sant Roc, configura un espai amb una inqüestionable càrrega religiosa. Aquesta capa subjacent és el factor determinant en l’elecció dels elements per formular Llar dolça Llar. En paraules d’Homorodean, les esglésies poden no només ser considerades refugi espiritual, sinó que també ofereixen refugi físic, representant un santuari tant per a l’ànima com per als indigents. Pobres, sense-sostre, i en major freqüència avui en dia migrants en transició, poden veure les esglésies com una “llar”, idea que, en definitiva, es troba subjacent a la instal·lació de l’artista.

Per últim, en el procés de donar forma visual les seves reflexions, Homorodean també evoca a la seva memòria les escenes de la infància, quan, en els anys posteriors a la caiguda de Ceaucescu, moltes famílies van quedar sense casa. Expulsats del que havia estat la seva llar, van reunir totes les seves pertinences al carrer, on s’instal·laren en cases sense parets. També recorda algunes persones sense llar que va conèixer a Barcelona fa uns anys. Havien arribat massa tard per a l’auge del moviment okupa i ja no era fàcil trobar edificis buits on viure. Al cap d’uns mesos al carrer, finalment van trobar una casa abandonada a les afores de la ciutat. El que en realitat era una barraca que es queia a trossos, va convertir-se en un palau per a ells, tant gran confortable i luxós. Aquest tipus de miratge no és poc habitual, com el conte “La noia dels llumins” de Hans Christian Andersen representa tant bé. En els contes, com en la vida, el “final feliç” és una qüestió d’interpretació.

Aquesta entrada es va publicar en 2015-2016, Blog, Exposicions. Bookmark el permalink.Tant els comentaris com els trackbacks estàn tancats.
  • Tags