Laura F. Gibellini

Una roca canvia massa a poc a poc com per percebre les seves mutacions. Igual, però a l’inrevés, un núvol transcorre pel cel massa de pressa com per analitzar els seus canvis. A partir d’aquesta constatació, frustrant, producte de l’impacte entre la capritxosa temporalitat de les transformacions i l’obsessió de representar l’irrepresentable, s’edifica la Dèria de Laura F. Gibellini, una Dèria amb la que l’artista porta temps treballant.

Laura F. Gibellini és capaç, com molts mortals, de trobar un plaer estrany en el fluir de l’aigua; en el transcórrer d’un núvol; en l’observació de la pertorbadora solidesa d’una pedra. La seva força, la seva consistència o lleugeresa, la seva condició. Però la seva condició de teòrica del dibuix porta aquest plaer tres passos més enllà. Teoria, intuïció i pràctica es concentren amb un sol objectiu en el treball més recent de Laura F. Gibellini: la reproducció de l’irrepresentable, o més concretament, la investigació sobre com pensar i apropar-se a allò que, per mancat d’imatge/imatges estables, pot resultar (im)pensable.

Gibellini observa analíticament per mostrar el que encara considera “anotacions”, apunts per a una conclusió final que no té per què arribar; mostra i estira aquesta anàlisi en cadascun dels seus treballs, sovint estrictament pictòrics, però no només; exposa estadis de la seva investigació, però no conclusions.

El punt de partida és la seva intensa necessitat de representar el món, un món que és diferent amb cada visió que d’ell es té, i amb cada representació que d’ell es fa. Doctora en belles arts, artista i investigadora, Gibellini treballa varietat de disciplines com el dibuix, el vídeo, el site-specific o l’escriptura, centrant-se en la noció del lloc i la reflexió entorn el que suposa l’habitar el món.

A la cinquena exposició del cicle Dèria, Laura F. Gibellini dibuixa sobre paret de la Capella de Sant Roc, i ho fa en els cinc colors bàsics que defineixen la seva obra i que està aplicant (recentment) a gairebé tot: també les sèries de dibuixos en paper segueixen el mateix esquema. Però el to i el matís s’ajusta al croma de la Capella de Sant Roc, que matisa en pigments fets expressament per Escapes i Dèria.

Els dibuixos de Gibellini s’anomenen a partir dels colors que precisament, els fan escapar cap a representacions i paisatges (landscapes) diferents. A cada un d’ells, un nou món s’obre pas, plasmant un moment específic de l’anàlisi d’allò que l’artista percep en l’imperceptible. Representacions de núvols en un instant precís, onades, horitzons. Gibellini pren la Capella de Sant Roc i unes parets que, després de molt de temps, perden el blanc de la seva condició de recipient per tornar-se, ells mateixos, continent, transmissores d’obra, subjecte d’atenció.

A més, les geometries que obté dels propis elements naturals que enregistra i dels que “pren notes”, (com les línies rectes o diagonals en què es converteix la neu per efecte del vent) li serveixen en els seus dibuixos i investigacions presents.

Laura F. Gibellini fa un ús deliberat del dibuix com a element bàsic d’ordenació del món, de representació de la realitat. El dibuix és previ a l’escriptura, a la pintura. El dibuix és esquema mental, estructuració, representació (i configuració) d’allò l’objectiu i allò subjectiu; l’element més bàsic i primigeni de visualització. “Dibuixant, potser, mantenim oberta la possibilitat d’arribar a alguna cosa” (Laura F. Gibellini).

Aquesta entrada es va publicar en 2015-2016, Blog, Exposicions. Bookmark el permalink.Tant els comentaris com els trackbacks estàn tancats.